Bàsquet ACB

RAFA MARTÍNEZ

ESCORTA DEL BAXI MANRESA

“Pensava retirar-me però tot va canviar”

Rafa Martínez, llegenda de la lliga, desvela com va viure el seu possible adeu de les pistes i per què va canviar d’opinió; el de Santpedor serà una peça clau del Manresa de Pedro Martínez

Hi ha tres coses clau per a mi: jugar bé a bàsquet, tenir un bon entrenador i que em conegui, i totes tres hi seran

Rafa Martínez (3/3/1982, Santpedor) semblava que, als seus 38 anys, es retiraria després de ser una llegenda de l’ACB. Quan va ser substituït en el darrer partit del Bilbao en la final a 12 de València, els rivals, el seu equip i la gent de l’ACB que hi havia es van posar dempeus per ovacionar-lo. Però va canviar d’idea i continuarà jugant. Els seus fills, Adur i Paula, i la seva dona, Olatz, el podran veure penjar les vambes en directe però ja veurem quan. I esperem que sigui d’aquí a molt de temps.

Digui’ns un secret: sabia que continuaria però volia saber quina sensació era retirar-se i rebre una ovació?
No, no. T’ho prometo. Puc dir que ja he viscut la meva retirada [riu]. Al cap d’uns dies vaig veure que tenia corda i que no em volia retirar, i menys amb les graderies buides. A mi el que em fa il·lusió és que m’aplaudeixin els meus, el Nou Congost.
En algun moment mentalment s’ha retirat?
En el confinament vaig tenir temps per pensar, vaig parlar amb la meva dona i els problemes del genoll em van fer dir prou.
I què va canviar?
Bàsicament una cosa: les sensacions. Durant la final a 12 vaig veure que encara podia donar guerra i vaig canviar el xip.
Amb el plantejament de ser l’última temporada, ara sí?
Doncs no. No em posaré límits. Si estic bé i puc ajudar, continuaré. Crec que puc fer un gran paper a Manresa.
Era certa l’oferta de l’Unicaja?
Em van trucar i em van dir que em passarien una oferta en 24 hores. Em va fer il·lusió que un equip top em volgués. Però el contracte era només per cinc mesos i al vespre, quan vaig arribar a casa, vaig tenir clar que no m’hi veia. Ara amb família tot es veu diferent i no vull als 38 anys un contracte temporal.
Des de quan sabia que a Bilbao no continuaria?
Ja ho sabia feia temps. No va fer falta que m’ho diguessin. Van parlar amb mi per com veia la situació, però amb el pressupost que hi ha jo ja no encaixava. Va ser un adeu de mutu acord.
L’ha sorprès Mumbrú com a tècnic? El veu en un gran equip?
El coneixia com a jugador i m’ha sorprès la capacitat per estar calmat, cosa que com a jugador era al revés. No s’altera, sap portar el jugador. Té un gran futur, sap cap on vol anar i estarà en un gran equip segur.
Torna a Manresa. Quantes vegades hi havia pensat, a tornar?
La veritat és que fins l’any passat cap. Quan vaig sortir de València es va parlar però de seguida va sortir Bilbao. Ara crec que encaixava perfectament.
En serà el capità?
He estat capità al Manresa, al València i al Bilbao, però sincerament mai he tingut el desig de ser-ne. Soc tímid i reservat. No parlo gaire. Això sí, dono l’exemple a base de treball.
Li va trucar Pedro Martínez?
Sí. Ho va fer. I en vaig tenir prou quan em va dir que em volia a l’equip. Soc conscient que ja no tinc 26 anys i el que puc aportar En la meva posició davant meu hi ha un nord-americà. És tot clar. Vinc a sumar.
Quin pes va tenir el fet que hi fos Pedro per acceptar?
Molt gran. En la meva carrera hi ha tres coses clau: que juguem bé a bàsquet, que tingui un gran entrenador i que el conegui. Hi són totes tres. Em sembla un dels millors d’Europa. Si alguna cosa ha demostrat és que és molt just amb els jugadors i no mira el DNI per decidir qui juga. Em coneix i sap com treballo.
Parlava de les molèsties al genoll. Ha estat clau per venir el fet de no jugar a Europa i jugar un partit per setmana?
No sé com em respondrà el cos. He estat molts anys jugant doble competició i això et fa estar en forma i amb ritme. Però crec que el que millor m’anirà no és si jugo un o dos partits sinó el fet d’estar a casa Això em donarà una estabilitat a tots els nivells i també per cuidar el meu cos.
Torna a casa, però té casa?
Sí, sí. Fa temps que tinc una casa a Santpedor i allà m’estic ja.
I torna al Nou Congost 12 anys després. No ha canviat gaire...
Van millorar els vestidors i han polit el parquet. La resta està com quan vaig marxar [riu].
Qui no hi serà és un mite com Román Montañez. Li va saber greu com va sortir?
Sí, perquè és amic meu. No sé exactament el que va passar perquè només tinc la versió del Román, però analitzant la parcel·la esportiva és clar que no va ser perquè va ser impecable.
El seu recanvi és Xevi Pujol, malalt de bàsquet i de la casa.
Em sembla un encert total. El conec molt a ell i al Marc Estany i crec que el Manresa ha de ser això, gent reconeixible.
Però el bàsquet actual ho fa difícil: aquest any set cares noves?
El bàsquet s’ha fet molt global i quan vaig marxar hi havia set nacionals i ara cada any es canvien set jugadors. S’ha d’intentar mantenir referents, si no no té cap sentit per a l’afició.
Quan es va plantejar retirar-se, què va pensar a fer després?
Vam crear una empresa, Box and One, amb el Román Montañez i dues persones més de Manresa –el Marc Bernadich i el Nasi Perramon– sobre gestió del patrimoni. Tant el Román com jo hem tingut males experiències i podem ajudar els esportistes a gestionar els diners.
Als jugadors se’ls hauria de preparar per després de plegar?
Vivim en una bombolla i quan s’acabava molts van perduts. S’ha d’ajudar i això hauria de ser feina del representant.
Qui s’ha retirat és un germà seu: Guille Rubio. Quin crac?
Som molt amics. Vam començar junts als 15 anys, vam compartir pis a Valls i sempre hem estat lligats. El bàsquet LEB té mancances i ell tenia clar que si aprovava les oposicions de la Policía Nacional a Màlaga ho deixaria i així ha estat.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.